La confitura de Torrent
Diari Avui 22/08/10 02:00 Manuel Cuyàs
L’altre dia, passant per Torrent, el poblet de l’interior del Baix Empordà, vaig descobrir-hi el Museu de la Confitura. Algunes olles, culleres i pots arcaics que s’hi ensenyen fan pensar en un centre expositiu cultural, però la veritat és que l’establiment de Torrent té tant de museu com aquella cadena de restaurants de Madrid que porta el nom de Museo del Jamón i es dedica a servir tapes, vins, entrepans i raciones.
El Museu de la Confitura de Torrent és un obrador de melmelades i confitures unit a un taulell que les ven. Les senyores que trafiquen pels fogons de la cuina visible des de l’interior del museu de qualsevol cosa en fan una conserva dolça. No en tenen prou amb els codonys, els préssecs, les maduixes o les cireres, que podríem classificar entre els productes vulgars que no tenen cap gràcia. Fan confitures i melmelades de ginebró, de bolets, d’herbes collides al bosc, d’arrop, de fulles d’enciam, i jo estic segur que si els portés el gerani que tinc a casa i que no vol viure de cap manera també me’l passarien per l’almívar i en acabat me’l servirien en un pot hermètic. El Museu de la Confitura, que no m’oblidi de dir-ho, ofereix els productes que anuncia i posa a la consideració dels clients, també, molt de merchandising, o sigui objectes que de prop o de lluny, i més de lluny que de prop, recorden les melmelades i les confitures. Hi venen llapis, gomes d’esborrar, vasos amb nansa, imants per enganxar a les neveres, capsetes bufones, bosses i estris per a la cuina i per al despatx, tot amb el logotip de la casa. Aquestes coses que no són en absolut comestibles ocupen tant d’espai al museu que per un moment em va fer l’efecte que els fundadors del negoci van començar pensant en el merchandising i no va ser fins després que els va passar pel cap la idea de les confitures.
No s’hi veuen de gent. El dia que vaig descobrir el museu, la cua arribava fins al carrer. Com que l’operació de triar entre els prestatges comporta moltes possibilitats i dubtes i l’operació següent, la de fer-te embolicar el que finalment et vols endur, no és feta de qualsevol manera sinó com si les dependentes tinguessin al seu càrrec una joieria o una botiga d’objectes de regal, l’estada dels clients al Museu de la Confitura es pot dilatar tota una tarda. D’això es tracta. Com tothom sap, els estiuejants que trien l’Empordà per passar uns dies, com els estiuejants de tot el món, tenen moltes hores per avorrir-se i encaparrar-se. Cal, doncs, oferir-los una activitat d’entreteniment, que per ser completa ha de comportar despesa per a ells i negoci per a qui se la sap empescar. L’èxit de Platja d’Aro no és la platja sinó el carrer ple de botigues de roba on els milers d’estiuejants de la vila i dels pobles del costat van a passar cada tarda de cada tarda. Contemplen els aparadors, entren a les botigues, s’emproven alguna cosa, prenen una orxata a can Bona i tornen l’endemà. Sense aquest carrer, què seria dels estiuejants de Platja d’Aro i de la Costa Brava a les tardes? Seria el tedi absolut, serien les ganes de no tornar l’any que ve. Platja d’Aro és el passeig de Gràcia amb platja. Diu que en acabat les vacances hi ha tants matrimonis que se separen a còpia de mirar- se les cares a l’apartament o a l’habitació de l’hotel i concloure que no s’agraden. Les botigues de Platja d’Aro i l’expedició al Museu de la Confitura de Torrent treballen a favor de l’estabilitat familiar. Davant el museu hi ha uns gronxadors per a la canalla que donen molta tranquil·litat i provoquen molta tendresa als pares que fan cua.
Tinc entès que el Museu de la Confitura és obra de la família Regàs, la de la històrica discoteca Bocaccio de Barcelona i tantes altres coses relacionades amb l’entreteniment. Hi ha famílies que se les pensen totes i sempre triomfen. Potser també fracassen, però no ho expliquen. Jo, al Museu de Torrent, vaig adquirir una confitura d’aquells bolets que en diem rossinyols. Havia plogut i em va venir una mena d’enyorança de la tardor. El pot que contenia la confitura era calent perquè les senyores de la cuina l’acabaven d’enllestir, i la dependenta que me’l va embolicar amb paper fi em va advertir que no l’encetés fins al cap de dos dies perquè el contingut havia de reposar. Aquí el tinc, refredant-se a la cuina de casa. Sóc jo un consumidor de confitures? En absolut, i tant com els que feien cua amb mi.
Informació útil. M’han dit que la confitura de rossinyols dóna bons resultats així, apuntin: una torradeta de base, una rodanxa de botifarra blanca a sobre i un pensament de la confitura al cim. Anar empenyent l’estiu.